consideracions

Tinc la intuició de que, a part de la nul.la particiació que la penya té en aquest blog (ni un puto comentari aquesta setmana, gràcies a tots; la direcció s’està plantejant clausurar-lo, vist l’èxit que té), ningú no s’ha acabat de creure l’internament hospitalari de lo capi aquest dilluns passat. Doncs bè, transmeto una anècdota que em va explicar ell mateix, en primeríssima persona, un cop sortit de l’hospital:
“Ahir nit, cap a les deu de la nit, estava al box d’urgències, tirat al llit amb els sueros i tota la mandanga; ja m’havien acomodat per passar-m’hi la nit, en un recó més tranquil. No tenia cap malalt més al meu voltant, al menys a la vista. Llavors entren els de l’ambulància amb una velleta estirada a la llitera, I la posen al meu costat, separada de la pertinent cortina de color groc ranci. Jo ni la veia, però la sentia parlar, ja que no callava.
- Me llamo Delfina, burgalesa, soy de las hermanitas de la Caridad, y he trabajado de cocinera en este hospital más de veinte años, antes de que naciérais todas vusotras-, deia a les infermeres.
- Entonces es usted Sor Delfina, o Hermana Delfina?
- Sí, si, hija mía, Sor Delfina, o Hermana Delfina, que viene a ser lo mismo.
I la pobre dona, que s’havia trencat el fèmur en una caiguda tonta, es queixava, sobretot quan la van moure al llit, però estava de bon ànim, tot sigui dit.
Llavors va arribar la seva colega, la Sor María Teresa, per fer-li companyia en aquest tràngol tan dolorós que el Senyor li havia posat com a prova de la seva fe envers a ell.
Jo estava allà tirat, al lit del costat, separat amb la cortina rància, amb un mal de panxa de collons, amb la Gri al meu costat, escoltant tots dos el que deien les dues monges.
I diu la Sor Delfina:
- Menos mal que tenemos fe, eh, María Teresa? Que si no, lo pasaríamos mucho peor, verdad?
I la Sor María Teresa li va respondre:
- Si, ya, bueno, hay mucha gente que no tiene fe y lo pasa igual de bien o de mal.
Llavors jo no em vaig poder contenir i darrere la cortina vaig xiuxuejar:
- Ahí ahí!!
Vaig escoltar uns murmuris, i van deixar de parlar en tota la nit.
Llàstima, m’hagués agradat polemitzar una mica. Però és clar, com jo no en tinc, de fe…”


J.J. Ditxaratxer, reporter fumeter.