dilluns, 3 de desembre del 2007
dimecres, 28 de novembre del 2007
JORNADA ?
Trepidante encuentro de fútbol que nos deparó una luminosa mañana de domingo noviembrero en el pintoresco pueblo catalanoespañol de Cabrera de Mar, con sus chalés que no casi no desmerecen en nada a los que se hallan en nuestra amada sierra mesetaria castellana, tierra de hombres rudos, curtidos en cien mil batallas de conquistas milenarias allende los mares, orgullo y enseña sublime y suprema para las nuevas generaciones de la raza española, siempre prestas para la lucha y la defensa del adorado suelo patrio, de los valores éticos y morales que otorgan las directrices católicas y de Dios Padre, la Virgen y San Benito Puto, todos unidos al estilo de la Santísima Trinidad, adalid, junto al águila de San Juan, de una España una, grande y libre, y libre de contubernios judeo-masónicos, rojos y separatistas. Arrrrrrrrrrrrribaspaññññña, coñññño!!!
Arfarfarf... Joer, ya me he desfogao un poco, pero no mucho, que llevo una mala leche intrínseca encima...
Seguramente os preguntaréis qué hace un fervoroso patriota españñol escribiendo la crónica de un partido de balompié entre dos equipos catalanes de mierda hijos de puta, que de catalanes no tienen nada, son españoles y punto, y que además de los ademases hablan una asqueroso dialecto del español, que no se entiende y que tiene un acento que es para cagarse en Stalin, mecagüen San Blas y el Hugo Chávez. Pues bien, estoy por una suplencia, ya que el Dicharachero ése de los huevos está de baja, y el otro croniquero yo qué sé dónde pollas está esta semana, igual se está haciendo una pajas con la diestra (evidentemente) y por esa razón no puede escribir, el hijoputa.
Así que me llamaron del paro, al que me apunté como periodista, aunque no tengo carrera ni nada (sólo la hice en la Falange), porque cuando celebrábamos antes (snif...) los fantásticos mítines repletos de colorido rojigualdo en el Valle de los Caídos, alguna vez que otra me había tocado escribir los discursos de Blas Piñar y otros acérrimos defensores de la patria y la bandera, la que tan brillantemente conquistó, con dos cojones, el continente de Perejil.
Con dos cojones… Ese, precisamente, es el motivo principal de que los mamones de La Salle Unidos (qué coño Iunaited!!) salieron vencedores de la contienda frente a los maricones del Cabrera, que sólo hacían que quejarse como niñas, hosstia. Pusieron los huevos en el campo e hicieron una tortilla, perdón, acabaron ganando el partido a pesar de estar con el marcador en contra.
Ese es el camino a seguir, poniendo lo que hay que poner,y lo demás son pollas en vinagre, coñño. Si yo fuera el míster de este equipo, arrasaríamos todos los partidos, y si alguno no diera el callo, le daría por el culo y luego lo fusilaría en la pared del campo, que allí hay sitio para fusilar a unos cuantos, mecagüen la San Miguel.
Y ya está.
Arribaspañña!
José Antonio Reportérez Hidalgo.
Pd: A quien no le guste esta crónica que me lo diga, si tiene cojones.
Arfarfarf... Joer, ya me he desfogao un poco, pero no mucho, que llevo una mala leche intrínseca encima...
Seguramente os preguntaréis qué hace un fervoroso patriota españñol escribiendo la crónica de un partido de balompié entre dos equipos catalanes de mierda hijos de puta, que de catalanes no tienen nada, son españoles y punto, y que además de los ademases hablan una asqueroso dialecto del español, que no se entiende y que tiene un acento que es para cagarse en Stalin, mecagüen San Blas y el Hugo Chávez. Pues bien, estoy por una suplencia, ya que el Dicharachero ése de los huevos está de baja, y el otro croniquero yo qué sé dónde pollas está esta semana, igual se está haciendo una pajas con la diestra (evidentemente) y por esa razón no puede escribir, el hijoputa.
Así que me llamaron del paro, al que me apunté como periodista, aunque no tengo carrera ni nada (sólo la hice en la Falange), porque cuando celebrábamos antes (snif...) los fantásticos mítines repletos de colorido rojigualdo en el Valle de los Caídos, alguna vez que otra me había tocado escribir los discursos de Blas Piñar y otros acérrimos defensores de la patria y la bandera, la que tan brillantemente conquistó, con dos cojones, el continente de Perejil.
Con dos cojones… Ese, precisamente, es el motivo principal de que los mamones de La Salle Unidos (qué coño Iunaited!!) salieron vencedores de la contienda frente a los maricones del Cabrera, que sólo hacían que quejarse como niñas, hosstia. Pusieron los huevos en el campo e hicieron una tortilla, perdón, acabaron ganando el partido a pesar de estar con el marcador en contra.
Ese es el camino a seguir, poniendo lo que hay que poner,y lo demás son pollas en vinagre, coñño. Si yo fuera el míster de este equipo, arrasaríamos todos los partidos, y si alguno no diera el callo, le daría por el culo y luego lo fusilaría en la pared del campo, que allí hay sitio para fusilar a unos cuantos, mecagüen la San Miguel.
Y ya está.
Arribaspañña!
José Antonio Reportérez Hidalgo.
Pd: A quien no le guste esta crónica que me lo diga, si tiene cojones.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
dilluns, 8 d’octubre del 2007
diumenge, 7 d’octubre del 2007
JORNADA 4
JORNADA 4
PEÑA MADRIDISTA ILURO – 3
LA SALLE IUNATED – 1
(Mataró)-. Camp de La Llàntia. 20 espectadors, dones i fills dels jugadors.
Àrbitre: Anacleto Alceimer, del Col.legi de Sant Cebrià..
PEÑA MADRIDISTA ILURO: Chupete; Zoco, Benito, Maceda (cap), Spasic; Pirri, Querencio, Piuskas, Quéjez; Rocósez i Chusco(equip inicial); Escoba, Recogedor i Gilipoyas (és que era un gilipolles).
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Carapensil, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Quicu; Gole i David (equip inicial); Jaume, Miguilla i Ramon.
“Totes les coses belles tenen el seu final”, va dir el poeta. Això és precisament el que va esdevenir dissabte passat, quan es va posar fi a la ratxa de més de vint partits sense perdre, amb només dos empats, un d’ells la setmana anterior.
Però, si la jornada anterior havíem explicat la nostra preocupació per la falta d’actitud de l’equip en general, s´ha de felicitar a la totalitat dels jugadors per la seva unitat, lluita i furia dins el terreny de joc, malgrat la derrota, per altra banda injusta.
Amb aquesta actitud, l’Iunaited perdrà pocs partits.
La primera part va ser, a pesar de la falta d’acoplament amb el terreny de joc, de clar domini groc. Seves van ser les millors ocasions d’obrir el marcador, en especial per part del Llorenç (vaja dia més tonto que va tenir), en dues ocasions. A la mitja hora del partit un 0-3 hauria sigut just. Però la pilota no va entrar, i finalment això l’Iunaited ho acabaria pagant ben car.
Abans d’acabar la primera part, una desgraciada jugada va portar a l’hospital l’Edu; afortunadament, el que semblava una lesió molt greu sembla ser que ha quedat en un esguinç de genoll. Cal destacar la rapidesa de l’equip mèdic que amb celeritat es va emportar el nostre lesionat amb un Mercedes descapotable, camí de l’hospital.
Es va arribar al descans amb empat a zero, i amb la convicció de que el partit estava ben encarrilat.
Però no, no ho estava tant. Als vint minuts de joc, amb l’encontre igualat, un malentès entre el Toni i el Carapensil va habilitar Recogedor, que es va avançar a tots dos i va aconseguir el primer gol dels madridistes aquests dels collons. Això va estabornir una mica l’Iunaited, i poc després, gràcies a una altra badada defensiva, Rocósez va batre sense remissió el Toni.
Amb dos gols en contra, The Coach va avançar el Carapensil a la mitja, jugant amb un 3-4-3. A cinc minuts del final aquesta maniobra va donar els seus fruits i el mateix Carapensil va escurçar diferències amb un xut colocat, aprofitant un rebuig a l’àrea de la P.M. Finalment, en l’últim atac iunaiteder, es va perdre la pilota i un ràpid contraatac va acabar amb el gol que tancava el marcador, obra de Chusco.
En resum, un partit perdut però que anirà molt bé per reafirmar les virtuts que ha de conservar sempre La Salle Iunaited: unió, treball, i palante.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof animat.
PEÑA MADRIDISTA ILURO – 3
LA SALLE IUNATED – 1
(Mataró)-. Camp de La Llàntia. 20 espectadors, dones i fills dels jugadors.
Àrbitre: Anacleto Alceimer, del Col.legi de Sant Cebrià..
PEÑA MADRIDISTA ILURO: Chupete; Zoco, Benito, Maceda (cap), Spasic; Pirri, Querencio, Piuskas, Quéjez; Rocósez i Chusco(equip inicial); Escoba, Recogedor i Gilipoyas (és que era un gilipolles).
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Carapensil, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Quicu; Gole i David (equip inicial); Jaume, Miguilla i Ramon.
“Totes les coses belles tenen el seu final”, va dir el poeta. Això és precisament el que va esdevenir dissabte passat, quan es va posar fi a la ratxa de més de vint partits sense perdre, amb només dos empats, un d’ells la setmana anterior.
Però, si la jornada anterior havíem explicat la nostra preocupació per la falta d’actitud de l’equip en general, s´ha de felicitar a la totalitat dels jugadors per la seva unitat, lluita i furia dins el terreny de joc, malgrat la derrota, per altra banda injusta.
Amb aquesta actitud, l’Iunaited perdrà pocs partits.
La primera part va ser, a pesar de la falta d’acoplament amb el terreny de joc, de clar domini groc. Seves van ser les millors ocasions d’obrir el marcador, en especial per part del Llorenç (vaja dia més tonto que va tenir), en dues ocasions. A la mitja hora del partit un 0-3 hauria sigut just. Però la pilota no va entrar, i finalment això l’Iunaited ho acabaria pagant ben car.
Abans d’acabar la primera part, una desgraciada jugada va portar a l’hospital l’Edu; afortunadament, el que semblava una lesió molt greu sembla ser que ha quedat en un esguinç de genoll. Cal destacar la rapidesa de l’equip mèdic que amb celeritat es va emportar el nostre lesionat amb un Mercedes descapotable, camí de l’hospital.
Es va arribar al descans amb empat a zero, i amb la convicció de que el partit estava ben encarrilat.
Però no, no ho estava tant. Als vint minuts de joc, amb l’encontre igualat, un malentès entre el Toni i el Carapensil va habilitar Recogedor, que es va avançar a tots dos i va aconseguir el primer gol dels madridistes aquests dels collons. Això va estabornir una mica l’Iunaited, i poc després, gràcies a una altra badada defensiva, Rocósez va batre sense remissió el Toni.
Amb dos gols en contra, The Coach va avançar el Carapensil a la mitja, jugant amb un 3-4-3. A cinc minuts del final aquesta maniobra va donar els seus fruits i el mateix Carapensil va escurçar diferències amb un xut colocat, aprofitant un rebuig a l’àrea de la P.M. Finalment, en l’últim atac iunaiteder, es va perdre la pilota i un ràpid contraatac va acabar amb el gol que tancava el marcador, obra de Chusco.
En resum, un partit perdut però que anirà molt bé per reafirmar les virtuts que ha de conservar sempre La Salle Iunaited: unió, treball, i palante.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof animat.
dimarts, 2 d’octubre del 2007
JORNADA 3
JORNADA 3
LA SALLE IUNATED – 3
SANT CEBRIÀ - 3
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 132 espectadors, si fa no fa.
Àrbitre: Aniceto Guapetonto, del Col.legi del Pla d’en Boet.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Llorenç (cap), Edu; Carequinha, Primo, Juan, Miguilla; Gole i David (equip inicial); Ramon, Quicu, Jaume, Francesc i Carles. Ah, el Carapensil també hi era.
SANT CEBRIÀ: Percébez; Llamàntol (cap), Calimotxo, Llepeta; Musclo, Morralla, Sonso, Mariscada; Gamba i Espardenya (equip inicial); Calamares, Ensutinta I Txocos.
“Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica”. Aquesta és la darrera frase que JJ Ditxaratxer, un servidor, va escriure la setmana anterior.
Tota una premonició.
I, segons fonts fidedignes properes als jugadors, abans de començar el partit un d’ells es va adreçar al Parreta, dient-li: “Parreta, avui hem d’espavilar i molt, que avui no sé perquè però tinc males sensacions”. “Tu? No et trobes bé?-, va preguntar, sol.lícit, en Serreta. “No, jo estic bé… No sé com explicar-t’ho, veig massa eufòria, com si ja haguéssim guanyat”.
Tota una altra premonició.
I, un cop acabat el partit, el Toni, el que ho veu tot millor dins el camp, va deixar anar al vestuari: “Ens ha faltat actitud”.
Crec que és un bon resum del que va succeïr en el partit de dissabte.
Caminant no es guanyen els partits. D’un tres a un a la mitja part es va passar a un empat, al final. I gràcies, una mica més i ni tan sols s’empata.
Els gols els van marcar el Gole, de cap, el Llorenç, de penalti, i el Carapensil, també de penalti.
Un puntet, i gràcies.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof emprenyat.
LA SALLE IUNATED – 3
SANT CEBRIÀ - 3
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 132 espectadors, si fa no fa.
Àrbitre: Aniceto Guapetonto, del Col.legi del Pla d’en Boet.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Llorenç (cap), Edu; Carequinha, Primo, Juan, Miguilla; Gole i David (equip inicial); Ramon, Quicu, Jaume, Francesc i Carles. Ah, el Carapensil també hi era.
SANT CEBRIÀ: Percébez; Llamàntol (cap), Calimotxo, Llepeta; Musclo, Morralla, Sonso, Mariscada; Gamba i Espardenya (equip inicial); Calamares, Ensutinta I Txocos.
“Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica”. Aquesta és la darrera frase que JJ Ditxaratxer, un servidor, va escriure la setmana anterior.
Tota una premonició.
I, segons fonts fidedignes properes als jugadors, abans de començar el partit un d’ells es va adreçar al Parreta, dient-li: “Parreta, avui hem d’espavilar i molt, que avui no sé perquè però tinc males sensacions”. “Tu? No et trobes bé?-, va preguntar, sol.lícit, en Serreta. “No, jo estic bé… No sé com explicar-t’ho, veig massa eufòria, com si ja haguéssim guanyat”.
Tota una altra premonició.
I, un cop acabat el partit, el Toni, el que ho veu tot millor dins el camp, va deixar anar al vestuari: “Ens ha faltat actitud”.
Crec que és un bon resum del que va succeïr en el partit de dissabte.
Caminant no es guanyen els partits. D’un tres a un a la mitja part es va passar a un empat, al final. I gràcies, una mica més i ni tan sols s’empata.
Els gols els van marcar el Gole, de cap, el Llorenç, de penalti, i el Carapensil, també de penalti.
Un puntet, i gràcies.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof emprenyat.
dilluns, 1 d’octubre del 2007
diumenge, 23 de setembre del 2007
JORNADA 2
JORNADA 2.
C.E. SANT MIQUEL B – 2
LA SALLE IUNATED – 4
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 14 espectadors (eren dos quarts de nou, què vols…)
Àrbitre: el Moreno, del Col.legi del bareto del costat.
C.E. SANT MIQUEL B: Coladour; Paradíñez, , Sinfiltro (cap), Boquilla, Nopuedor; Extintor, Cenicero, Cleopatro, Malandrín; Chusmilla y Balilla (equip inicial); Erupto y Cagalera.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Jorge, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Miguilla; Gole i David (equip inicial); Juan, Joan, Jaume, Francesc I Quicu.
Segona victòria de l’ LSI, aquest cop en camp contrari (jiji). Un partit estrany però emocionant, amb dues parts ben diferenciades en molts aspectes, menys en el del marcador, ja que l’equip visitant va portar la davantera durant els noranta minuts que dura un partit, per si algú no ho sabia..
L’equip groc va començar fort malgrat l’hora tan intempestiva, i als cinc o deu minuts ja s’havia avançat mitjançant un meritori gol del David, que s’estrenava com a golejador aquesta lliga (no recordo qui va fer l’assistència, ho sento). L’equip contrari, a part del dorsal disset, Balilla (molt bon jugador) semblava que encara no s’havia despertat, i el discórrer del partit va continuar amb el mateix tarannà. Al cap d’uns minuts, una passada llarga del Miguilla, magistral, va habilitar a l’espai el desmarcament del David que, amb un suau toc, va batre per segona vegada Coladour. Poc després va arribar l’anècdota del dia: el Parreta va fer un comentari, no se sap si cap a l’àrbitre o què, i l’inefable Moreno, seguint la jugada (cosa estranya), li va cridar: “Serreta, Serreta!! No tienes razón, Serreta!”, comentari que va provocar la partida de pit dels que estaven a la vora i que passarà als anals de les frases mítiques de la temporada.
Potser va ser aquest fet el que va provocar que el Jorge es despistés en una jugada tonta, i que va fer que Balillla afusellés Toni, escorçant distàncies. Li ho preguntarem.
No obstant, això no va desmoronar el sistema tàctic ideat per The Coach, i de seguida una centrada sense mirar però amb tota la intenció d’en Llorenç va ser caçada al vol per l’omnipresent David, que amb un altre toc suau ja tenia el seu jattric a la butxaca. Amb aquest còmode resultat per l’LSI es va arribar al descans, que podia haver sigut bastant més ampli.
En la represa, potser per la no-arengada de The Coach (no sabem la raó), es van canviar les tornes. El Sant Miquel va començar molt fort, i l’Iunaited es va sobar de cop, pensant que ja estava feta la feina: va començar a perdre pilotes tontament, es va endarrerir massa, es va desfer l’esquema tàctic i les va començar a passar putes. El contrari es va fer amb el domini del partit, i les ocasions rivals van arribar amb fluidesa. Malgrat això, algun contraatac per part de l’LSI va estar a punt d’acabar al fons de la porteria, cosa que hagués matat el partit, però la mala punteria, la precipitació, la mala elecció en la passada i algun que altre mal control final ho van impedir.
I així, una jugada tonta sense gaire perill va acabar amb gol del Sant Miquel, quan Cagalera va marcar sense oposició. Aquest fet encara va esperonar el rival, i sort va tenir l’LSI de les mans prodigioses d’en Toni, que va aturar rematades a boca de canó, entre altres.
Però el gol de l’empat per part del C.E. Sant Miquel no va acabar d’arribar, i mica en mica els contraatacs sallistes duien més perill: el partit s’havia obert del tot. Finalment, en l’últim minut, una passada del Llorenç al forat va habilitar el Gole, que, per una vegada, no va arribar a que arribés el defensa per pixar-se’l i va empalmar un xut sec que fer inútil l’estirada desesperada, agònica i infructuosa de Coladour, el cancerber rival.
En definitiva, nova victòria de l’LSI, que el manté al capdavant de la classificació. Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica.
FORÇA IUNAITED!!!
J.J. Ditxaratxer, reporter-forof.
C.E. SANT MIQUEL B – 2
LA SALLE IUNATED – 4
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 14 espectadors (eren dos quarts de nou, què vols…)
Àrbitre: el Moreno, del Col.legi del bareto del costat.
C.E. SANT MIQUEL B: Coladour; Paradíñez, , Sinfiltro (cap), Boquilla, Nopuedor; Extintor, Cenicero, Cleopatro, Malandrín; Chusmilla y Balilla (equip inicial); Erupto y Cagalera.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Jorge, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Miguilla; Gole i David (equip inicial); Juan, Joan, Jaume, Francesc I Quicu.
Segona victòria de l’ LSI, aquest cop en camp contrari (jiji). Un partit estrany però emocionant, amb dues parts ben diferenciades en molts aspectes, menys en el del marcador, ja que l’equip visitant va portar la davantera durant els noranta minuts que dura un partit, per si algú no ho sabia..
L’equip groc va començar fort malgrat l’hora tan intempestiva, i als cinc o deu minuts ja s’havia avançat mitjançant un meritori gol del David, que s’estrenava com a golejador aquesta lliga (no recordo qui va fer l’assistència, ho sento). L’equip contrari, a part del dorsal disset, Balilla (molt bon jugador) semblava que encara no s’havia despertat, i el discórrer del partit va continuar amb el mateix tarannà. Al cap d’uns minuts, una passada llarga del Miguilla, magistral, va habilitar a l’espai el desmarcament del David que, amb un suau toc, va batre per segona vegada Coladour. Poc després va arribar l’anècdota del dia: el Parreta va fer un comentari, no se sap si cap a l’àrbitre o què, i l’inefable Moreno, seguint la jugada (cosa estranya), li va cridar: “Serreta, Serreta!! No tienes razón, Serreta!”, comentari que va provocar la partida de pit dels que estaven a la vora i que passarà als anals de les frases mítiques de la temporada.
Potser va ser aquest fet el que va provocar que el Jorge es despistés en una jugada tonta, i que va fer que Balillla afusellés Toni, escorçant distàncies. Li ho preguntarem.
No obstant, això no va desmoronar el sistema tàctic ideat per The Coach, i de seguida una centrada sense mirar però amb tota la intenció d’en Llorenç va ser caçada al vol per l’omnipresent David, que amb un altre toc suau ja tenia el seu jattric a la butxaca. Amb aquest còmode resultat per l’LSI es va arribar al descans, que podia haver sigut bastant més ampli.
En la represa, potser per la no-arengada de The Coach (no sabem la raó), es van canviar les tornes. El Sant Miquel va començar molt fort, i l’Iunaited es va sobar de cop, pensant que ja estava feta la feina: va començar a perdre pilotes tontament, es va endarrerir massa, es va desfer l’esquema tàctic i les va començar a passar putes. El contrari es va fer amb el domini del partit, i les ocasions rivals van arribar amb fluidesa. Malgrat això, algun contraatac per part de l’LSI va estar a punt d’acabar al fons de la porteria, cosa que hagués matat el partit, però la mala punteria, la precipitació, la mala elecció en la passada i algun que altre mal control final ho van impedir.
I així, una jugada tonta sense gaire perill va acabar amb gol del Sant Miquel, quan Cagalera va marcar sense oposició. Aquest fet encara va esperonar el rival, i sort va tenir l’LSI de les mans prodigioses d’en Toni, que va aturar rematades a boca de canó, entre altres.
Però el gol de l’empat per part del C.E. Sant Miquel no va acabar d’arribar, i mica en mica els contraatacs sallistes duien més perill: el partit s’havia obert del tot. Finalment, en l’últim minut, una passada del Llorenç al forat va habilitar el Gole, que, per una vegada, no va arribar a que arribés el defensa per pixar-se’l i va empalmar un xut sec que fer inútil l’estirada desesperada, agònica i infructuosa de Coladour, el cancerber rival.
En definitiva, nova victòria de l’LSI, que el manté al capdavant de la classificació. Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica.
FORÇA IUNAITED!!!
J.J. Ditxaratxer, reporter-forof.
dijous, 20 de setembre del 2007
JUGADES MÍTIQUES (1): Gole, porter-davanter
Una màxima del món del futbol diu que tots els porters han d'estar com un llum. Aquest és un exemple clar i diàfan de que és totalment cert.
GALERIA DE JUGADORS (2): Jaume
Jaume. Lateral. Ex-àrbitre, per això deu ser que no els hi protesta mai. Es disputa amb un altre membre de l'equip un títol honorífic. La seva màxima no sé quina és, no xerra gaire.
dimarts, 18 de setembre del 2007
GALERIA DE JUGADORS (1): Txacal
PARRETA, àlies Txacal, també conegut com a "La veu del soci". Lateral, encara que el seu somni des de petit és jugar a la mitja. Una paparra per al contrari, fa molt poques faltes. La seva màxima és: "doncs jo no estic d'acord".
diumenge, 16 de setembre del 2007
JORNADA 1
LA SALLE IUNATED – 6
ATLÈTIC MASNOU – 2
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 197 espectadors.
Àrbitre: Juliano Bermúdez Chirrión, del Col.legi del barri de Rocafonda.
Aliniacions:
LA SALLE IUNAITED: Toni; Edu, Integrao, Carapensil, Miguelito; Primo, Jorge, Llorenç (cap), Carequinha; Gole i David (equip inicial); Juan, Carles, Jordi, Ramon i Francesc.
ATLÈTIC MASNOU: Warda Meta; Cirilo, Esencio, Zumo de Tomate, Alquitrán; Truño, Da Silva (cap), Cejijunto; Roberto, Alcázar y Pedrín (equip inicial); Angustio, Ardores y Retortijón.
Espectacular retrobada i victòria de La Salle Iunaited enfront els seus socis i seguidors, amb el nou camp d’herba, davant un rival molt més complicat que el que finalment va reflexar el marcador. Com un nen amb botes de futbol noves, l’Iunaited va sortir amb ganes de guanyar ràpidament, però potser amb precipitació i nervis, malgrat tenir algunes bones ocasions que els seus davanters no van ser capaços de concretar. L’At. Masnou anava fent, i mica mica anava també creant perill. Cap a la mitja hora, una errada del porter va regalar la pilota al davanter visitant Pedrín, que va marcar a plaer. Però l’Iunaited no es va esfonsar per aquest fet gens ni mica, i l’entrada del camp del Juan va canviar el marcador. En cinc minuts, dos gols del colega, que va posar el 2-1. Així es va arribar a la fi de la primera part.
Després de l’habitual arengada de The Coach, les coses van continuar més o menys igual que abans, sense un clar dominador del joc, però amb una claríssima ocasió de l’At. Masnou que els hagués donat l’empat que afortunadament va fallar Alcàzar. A l’Iunaited li faltava marcar el tercer per prendre’s el partit amb més tranquilitat, i el gol va arribar al cap de poc amb una centrada en Carles clavada al cap del Jorge, que va marcar a plaer. Això va rematar al contrari, que va rebre el quart gol, obra de l’incombustible Francesc, després d’un corner centrat pel Carapensil. Ja en ple festival de l’equip groc, el Gole va fer el seu golet en jugada individual, és clar, i quan faltaven cinc minuts per acabar el partit el Llorenç va aprofitar una jugada estratègica entre en Francesc i ell mateix per marcar el sisè gol, després d’uan falta provocada pel Gole. El segon gol de l’At. Masnou va quedar-se en anecdòtic, en ser a l’últim segon.
Final del partit, 6-1 i festa al camp “Lo Medir”.
Un partit i una actitud per part de l’Iunaited que, si continua en aquesta línia, pot arribar a grans fites aquesta temporada. La ratxa victoriosa que es va iniciar la temporada passada continua.
FORÇA IUNAITED!!!!
ATLÈTIC MASNOU – 2
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 197 espectadors.
Àrbitre: Juliano Bermúdez Chirrión, del Col.legi del barri de Rocafonda.
Aliniacions:
LA SALLE IUNAITED: Toni; Edu, Integrao, Carapensil, Miguelito; Primo, Jorge, Llorenç (cap), Carequinha; Gole i David (equip inicial); Juan, Carles, Jordi, Ramon i Francesc.
ATLÈTIC MASNOU: Warda Meta; Cirilo, Esencio, Zumo de Tomate, Alquitrán; Truño, Da Silva (cap), Cejijunto; Roberto, Alcázar y Pedrín (equip inicial); Angustio, Ardores y Retortijón.
Espectacular retrobada i victòria de La Salle Iunaited enfront els seus socis i seguidors, amb el nou camp d’herba, davant un rival molt més complicat que el que finalment va reflexar el marcador. Com un nen amb botes de futbol noves, l’Iunaited va sortir amb ganes de guanyar ràpidament, però potser amb precipitació i nervis, malgrat tenir algunes bones ocasions que els seus davanters no van ser capaços de concretar. L’At. Masnou anava fent, i mica mica anava també creant perill. Cap a la mitja hora, una errada del porter va regalar la pilota al davanter visitant Pedrín, que va marcar a plaer. Però l’Iunaited no es va esfonsar per aquest fet gens ni mica, i l’entrada del camp del Juan va canviar el marcador. En cinc minuts, dos gols del colega, que va posar el 2-1. Així es va arribar a la fi de la primera part.
Després de l’habitual arengada de The Coach, les coses van continuar més o menys igual que abans, sense un clar dominador del joc, però amb una claríssima ocasió de l’At. Masnou que els hagués donat l’empat que afortunadament va fallar Alcàzar. A l’Iunaited li faltava marcar el tercer per prendre’s el partit amb més tranquilitat, i el gol va arribar al cap de poc amb una centrada en Carles clavada al cap del Jorge, que va marcar a plaer. Això va rematar al contrari, que va rebre el quart gol, obra de l’incombustible Francesc, després d’un corner centrat pel Carapensil. Ja en ple festival de l’equip groc, el Gole va fer el seu golet en jugada individual, és clar, i quan faltaven cinc minuts per acabar el partit el Llorenç va aprofitar una jugada estratègica entre en Francesc i ell mateix per marcar el sisè gol, després d’uan falta provocada pel Gole. El segon gol de l’At. Masnou va quedar-se en anecdòtic, en ser a l’últim segon.
Final del partit, 6-1 i festa al camp “Lo Medir”.
Un partit i una actitud per part de l’Iunaited que, si continua en aquesta línia, pot arribar a grans fites aquesta temporada. La ratxa victoriosa que es va iniciar la temporada passada continua.
FORÇA IUNAITED!!!!
dimarts, 4 de setembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)