Trepidante encuentro de fútbol que nos deparó una luminosa mañana de domingo noviembrero en el pintoresco pueblo catalanoespañol de Cabrera de Mar, con sus chalés que no casi no desmerecen en nada a los que se hallan en nuestra amada sierra mesetaria castellana, tierra de hombres rudos, curtidos en cien mil batallas de conquistas milenarias allende los mares, orgullo y enseña sublime y suprema para las nuevas generaciones de la raza española, siempre prestas para la lucha y la defensa del adorado suelo patrio, de los valores éticos y morales que otorgan las directrices católicas y de Dios Padre, la Virgen y San Benito Puto, todos unidos al estilo de la Santísima Trinidad, adalid, junto al águila de San Juan, de una España una, grande y libre, y libre de contubernios judeo-masónicos, rojos y separatistas. Arrrrrrrrrrrrribaspaññññña, coñññño!!!
Arfarfarf... Joer, ya me he desfogao un poco, pero no mucho, que llevo una mala leche intrínseca encima...
Seguramente os preguntaréis qué hace un fervoroso patriota españñol escribiendo la crónica de un partido de balompié entre dos equipos catalanes de mierda hijos de puta, que de catalanes no tienen nada, son españoles y punto, y que además de los ademases hablan una asqueroso dialecto del español, que no se entiende y que tiene un acento que es para cagarse en Stalin, mecagüen San Blas y el Hugo Chávez. Pues bien, estoy por una suplencia, ya que el Dicharachero ése de los huevos está de baja, y el otro croniquero yo qué sé dónde pollas está esta semana, igual se está haciendo una pajas con la diestra (evidentemente) y por esa razón no puede escribir, el hijoputa.
Así que me llamaron del paro, al que me apunté como periodista, aunque no tengo carrera ni nada (sólo la hice en la Falange), porque cuando celebrábamos antes (snif...) los fantásticos mítines repletos de colorido rojigualdo en el Valle de los Caídos, alguna vez que otra me había tocado escribir los discursos de Blas Piñar y otros acérrimos defensores de la patria y la bandera, la que tan brillantemente conquistó, con dos cojones, el continente de Perejil.
Con dos cojones… Ese, precisamente, es el motivo principal de que los mamones de La Salle Unidos (qué coño Iunaited!!) salieron vencedores de la contienda frente a los maricones del Cabrera, que sólo hacían que quejarse como niñas, hosstia. Pusieron los huevos en el campo e hicieron una tortilla, perdón, acabaron ganando el partido a pesar de estar con el marcador en contra.
Ese es el camino a seguir, poniendo lo que hay que poner,y lo demás son pollas en vinagre, coñño. Si yo fuera el míster de este equipo, arrasaríamos todos los partidos, y si alguno no diera el callo, le daría por el culo y luego lo fusilaría en la pared del campo, que allí hay sitio para fusilar a unos cuantos, mecagüen la San Miguel.
Y ya está.
Arribaspañña!
José Antonio Reportérez Hidalgo.
Pd: A quien no le guste esta crónica que me lo diga, si tiene cojones.
dimecres, 28 de novembre del 2007
diumenge, 21 d’octubre del 2007
dilluns, 8 d’octubre del 2007
diumenge, 7 d’octubre del 2007
JORNADA 4
JORNADA 4
PEÑA MADRIDISTA ILURO – 3
LA SALLE IUNATED – 1
(Mataró)-. Camp de La Llàntia. 20 espectadors, dones i fills dels jugadors.
Àrbitre: Anacleto Alceimer, del Col.legi de Sant Cebrià..
PEÑA MADRIDISTA ILURO: Chupete; Zoco, Benito, Maceda (cap), Spasic; Pirri, Querencio, Piuskas, Quéjez; Rocósez i Chusco(equip inicial); Escoba, Recogedor i Gilipoyas (és que era un gilipolles).
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Carapensil, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Quicu; Gole i David (equip inicial); Jaume, Miguilla i Ramon.
“Totes les coses belles tenen el seu final”, va dir el poeta. Això és precisament el que va esdevenir dissabte passat, quan es va posar fi a la ratxa de més de vint partits sense perdre, amb només dos empats, un d’ells la setmana anterior.
Però, si la jornada anterior havíem explicat la nostra preocupació per la falta d’actitud de l’equip en general, s´ha de felicitar a la totalitat dels jugadors per la seva unitat, lluita i furia dins el terreny de joc, malgrat la derrota, per altra banda injusta.
Amb aquesta actitud, l’Iunaited perdrà pocs partits.
La primera part va ser, a pesar de la falta d’acoplament amb el terreny de joc, de clar domini groc. Seves van ser les millors ocasions d’obrir el marcador, en especial per part del Llorenç (vaja dia més tonto que va tenir), en dues ocasions. A la mitja hora del partit un 0-3 hauria sigut just. Però la pilota no va entrar, i finalment això l’Iunaited ho acabaria pagant ben car.
Abans d’acabar la primera part, una desgraciada jugada va portar a l’hospital l’Edu; afortunadament, el que semblava una lesió molt greu sembla ser que ha quedat en un esguinç de genoll. Cal destacar la rapidesa de l’equip mèdic que amb celeritat es va emportar el nostre lesionat amb un Mercedes descapotable, camí de l’hospital.
Es va arribar al descans amb empat a zero, i amb la convicció de que el partit estava ben encarrilat.
Però no, no ho estava tant. Als vint minuts de joc, amb l’encontre igualat, un malentès entre el Toni i el Carapensil va habilitar Recogedor, que es va avançar a tots dos i va aconseguir el primer gol dels madridistes aquests dels collons. Això va estabornir una mica l’Iunaited, i poc després, gràcies a una altra badada defensiva, Rocósez va batre sense remissió el Toni.
Amb dos gols en contra, The Coach va avançar el Carapensil a la mitja, jugant amb un 3-4-3. A cinc minuts del final aquesta maniobra va donar els seus fruits i el mateix Carapensil va escurçar diferències amb un xut colocat, aprofitant un rebuig a l’àrea de la P.M. Finalment, en l’últim atac iunaiteder, es va perdre la pilota i un ràpid contraatac va acabar amb el gol que tancava el marcador, obra de Chusco.
En resum, un partit perdut però que anirà molt bé per reafirmar les virtuts que ha de conservar sempre La Salle Iunaited: unió, treball, i palante.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof animat.
PEÑA MADRIDISTA ILURO – 3
LA SALLE IUNATED – 1
(Mataró)-. Camp de La Llàntia. 20 espectadors, dones i fills dels jugadors.
Àrbitre: Anacleto Alceimer, del Col.legi de Sant Cebrià..
PEÑA MADRIDISTA ILURO: Chupete; Zoco, Benito, Maceda (cap), Spasic; Pirri, Querencio, Piuskas, Quéjez; Rocósez i Chusco(equip inicial); Escoba, Recogedor i Gilipoyas (és que era un gilipolles).
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Carapensil, Edu; Carequinha, Primo, Llorenç (cap), Quicu; Gole i David (equip inicial); Jaume, Miguilla i Ramon.
“Totes les coses belles tenen el seu final”, va dir el poeta. Això és precisament el que va esdevenir dissabte passat, quan es va posar fi a la ratxa de més de vint partits sense perdre, amb només dos empats, un d’ells la setmana anterior.
Però, si la jornada anterior havíem explicat la nostra preocupació per la falta d’actitud de l’equip en general, s´ha de felicitar a la totalitat dels jugadors per la seva unitat, lluita i furia dins el terreny de joc, malgrat la derrota, per altra banda injusta.
Amb aquesta actitud, l’Iunaited perdrà pocs partits.
La primera part va ser, a pesar de la falta d’acoplament amb el terreny de joc, de clar domini groc. Seves van ser les millors ocasions d’obrir el marcador, en especial per part del Llorenç (vaja dia més tonto que va tenir), en dues ocasions. A la mitja hora del partit un 0-3 hauria sigut just. Però la pilota no va entrar, i finalment això l’Iunaited ho acabaria pagant ben car.
Abans d’acabar la primera part, una desgraciada jugada va portar a l’hospital l’Edu; afortunadament, el que semblava una lesió molt greu sembla ser que ha quedat en un esguinç de genoll. Cal destacar la rapidesa de l’equip mèdic que amb celeritat es va emportar el nostre lesionat amb un Mercedes descapotable, camí de l’hospital.
Es va arribar al descans amb empat a zero, i amb la convicció de que el partit estava ben encarrilat.
Però no, no ho estava tant. Als vint minuts de joc, amb l’encontre igualat, un malentès entre el Toni i el Carapensil va habilitar Recogedor, que es va avançar a tots dos i va aconseguir el primer gol dels madridistes aquests dels collons. Això va estabornir una mica l’Iunaited, i poc després, gràcies a una altra badada defensiva, Rocósez va batre sense remissió el Toni.
Amb dos gols en contra, The Coach va avançar el Carapensil a la mitja, jugant amb un 3-4-3. A cinc minuts del final aquesta maniobra va donar els seus fruits i el mateix Carapensil va escurçar diferències amb un xut colocat, aprofitant un rebuig a l’àrea de la P.M. Finalment, en l’últim atac iunaiteder, es va perdre la pilota i un ràpid contraatac va acabar amb el gol que tancava el marcador, obra de Chusco.
En resum, un partit perdut però que anirà molt bé per reafirmar les virtuts que ha de conservar sempre La Salle Iunaited: unió, treball, i palante.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof animat.
dimarts, 2 d’octubre del 2007
JORNADA 3
JORNADA 3
LA SALLE IUNATED – 3
SANT CEBRIÀ - 3
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 132 espectadors, si fa no fa.
Àrbitre: Aniceto Guapetonto, del Col.legi del Pla d’en Boet.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Llorenç (cap), Edu; Carequinha, Primo, Juan, Miguilla; Gole i David (equip inicial); Ramon, Quicu, Jaume, Francesc i Carles. Ah, el Carapensil també hi era.
SANT CEBRIÀ: Percébez; Llamàntol (cap), Calimotxo, Llepeta; Musclo, Morralla, Sonso, Mariscada; Gamba i Espardenya (equip inicial); Calamares, Ensutinta I Txocos.
“Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica”. Aquesta és la darrera frase que JJ Ditxaratxer, un servidor, va escriure la setmana anterior.
Tota una premonició.
I, segons fonts fidedignes properes als jugadors, abans de començar el partit un d’ells es va adreçar al Parreta, dient-li: “Parreta, avui hem d’espavilar i molt, que avui no sé perquè però tinc males sensacions”. “Tu? No et trobes bé?-, va preguntar, sol.lícit, en Serreta. “No, jo estic bé… No sé com explicar-t’ho, veig massa eufòria, com si ja haguéssim guanyat”.
Tota una altra premonició.
I, un cop acabat el partit, el Toni, el que ho veu tot millor dins el camp, va deixar anar al vestuari: “Ens ha faltat actitud”.
Crec que és un bon resum del que va succeïr en el partit de dissabte.
Caminant no es guanyen els partits. D’un tres a un a la mitja part es va passar a un empat, al final. I gràcies, una mica més i ni tan sols s’empata.
Els gols els van marcar el Gole, de cap, el Llorenç, de penalti, i el Carapensil, també de penalti.
Un puntet, i gràcies.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof emprenyat.
LA SALLE IUNATED – 3
SANT CEBRIÀ - 3
(Premià)-. Camp “Lo Medir”. 132 espectadors, si fa no fa.
Àrbitre: Aniceto Guapetonto, del Col.legi del Pla d’en Boet.
LA SALLE IUNAITED: Toni; Parreta, Integrao, Llorenç (cap), Edu; Carequinha, Primo, Juan, Miguilla; Gole i David (equip inicial); Ramon, Quicu, Jaume, Francesc i Carles. Ah, el Carapensil també hi era.
SANT CEBRIÀ: Percébez; Llamàntol (cap), Calimotxo, Llepeta; Musclo, Morralla, Sonso, Mariscada; Gamba i Espardenya (equip inicial); Calamares, Ensutinta I Txocos.
“Però, vist el joc desplegat en aquest partit, faria molt bé l’equip groc en no confiar-se gens ni mica”. Aquesta és la darrera frase que JJ Ditxaratxer, un servidor, va escriure la setmana anterior.
Tota una premonició.
I, segons fonts fidedignes properes als jugadors, abans de començar el partit un d’ells es va adreçar al Parreta, dient-li: “Parreta, avui hem d’espavilar i molt, que avui no sé perquè però tinc males sensacions”. “Tu? No et trobes bé?-, va preguntar, sol.lícit, en Serreta. “No, jo estic bé… No sé com explicar-t’ho, veig massa eufòria, com si ja haguéssim guanyat”.
Tota una altra premonició.
I, un cop acabat el partit, el Toni, el que ho veu tot millor dins el camp, va deixar anar al vestuari: “Ens ha faltat actitud”.
Crec que és un bon resum del que va succeïr en el partit de dissabte.
Caminant no es guanyen els partits. D’un tres a un a la mitja part es va passar a un empat, al final. I gràcies, una mica més i ni tan sols s’empata.
Els gols els van marcar el Gole, de cap, el Llorenç, de penalti, i el Carapensil, també de penalti.
Un puntet, i gràcies.
J.J. Ditxaratxer, el reporter-forof emprenyat.
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)